Alfons Bech
El grup de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna (XESU) hem acabat de fer una campanya en ajuda als sindicats dels nostres germans ucraïnesos que tractava d’evitar la ratificació de lleis molt dolentes aprovades pel Parlament. No ho hem pogut aconseguir. El president Zelensky finalment ha ratificat totes les que el Parlament, on el seu partit te majoria, havia aprovat. Significa això que hem de deixar de donar suport als sindicats d’Ucraïna? Significa que hem de girar l’esquena a Ucraïna davant la invasió de Rússia, ja que “també té un govern que serveix els oligarques”?
La lluita mai és en va
És cert que no hem aconseguit el que era l’objectiu: evitar l’aprovació de les lleis, en especial l’anomenada 5371, que desregula aspectes importants de les contractacions de la gent treballadora i disminueix el paper dels sindicats, dins les empreses petites i mitjanes fins a 250 treballadors, facilitant els acomiadaments. Aquesta llei ha estat ratificada dies després d’una altre que s’havia presentat al mateix temps (la dita 5161, sobre contractacions de “0 hores”), la qual cosa indica que les pressions nacionals i internacionals dels sindicats i campanyes han fet, al menys, pensar al govern en la idoneïtat de signar-la en aquest moment.
No es tracta només d’una especulació. La part tangible, concreta, de que el Parlament ha modificat alguna cosa ha estat en la duració de la llei. Aquesta serà només durant el període de guerra. Això pot semblar poca cosa, però és fruit d’una lluita. Per primera vegada des de fa temps, tots els sindicats ucraïnesos han fet una declaració comuna demanant que es retirés aquest projecte de llei. Tres campanyes internacionals - XESU, Labour Star, SumOflus- han recollit gairebé 30.000 signatures en poc temps. I les dues confederacions internacionals més importants, la CES i la CIS, així com grans federacions internacionals, com la del Transport i Educació, Periodisme, han pres posicions molt clares en contra l’aprovació d’aquesta llei assenyalant que va en contra de les normes establertes per la Unió Europea i les lleis internacionals del treball de l’OIT.
El que sí s’ha notat a faltar és el posicionament de la pròpia Unió Europea. Cap institució oficial ha dit res sobre les lleis neoliberals que s’han aprovat a Ucraïna en les darreres setmanes. I no serà per que les federacions internacionals no s’hagin dirigit a les institucions europees! Sembla que per a la Unió Europea no és important l’atac als treballadors ni quan s’aproven lleis neoliberals més enllà de les seves normes.
Guerra i lluita de classes
Tot això mostra que la guerra defensiva que lliura Ucraïna contra la invasió imperialista de Rússia no desfà els interessos ni alineaments de classe dins del país: els oligarques, rics i bona part dels patrons d’un cantó... i la gent treballadora, camperola, soldats rasos, de l’altre. Es més: els sectors més rics, els més allunyats dels patiments del poble davant aquesta guerra, els que no van ni aniran mai al front, aprofiten precisament la guerra per donar cops als drets dels treballadors en vista a preparar una sortida a la guerra encara més neoliberal del que era abans Ucraïna. El que els importa és que els seus negocis marxin el millor possible. La guerra és una oportunitat per a ells si aconsegueixen imposar la major part del seu cost a la classe treballadora i queden afeblides les seves organitzacions durant la reconstrucció.
L’argument principal utilitzat pels polítics que serveixen els oligarques i rics (molts d’ells del partit “Servidor del poble”) és que aquestes mesures radicals i extremes que restringeixen drets, llibertats o aixequen restriccions a l’enriquiment i els negocis dels capitalistes, son imprescindibles per respondre millor a les necessitats econòmiques contra l’enemic. Així, al igual que la llei marcial ha prohibit les vagues i les manifestacions, elements claus de la independència dels sindicats, també les informacions sobre l’aprovació de determinades lleis o decrets de privatitzacions son restringides i els mitjans de comunicació potser no n’informen suficient. En aquesta situació és normal que la població estigui concentrada en el que passa en el front militar i accepti el que digui el president Zelensky sobre el tema. El temps mostrarà que aquesta política no era per les necessitats de guerra sinó per servir els burgesos.
Imagino que l’activitat dels sindicats és molt difícil en aquesta situació. Pel que expliquen companyes i companys ucraïnesos, la major part del seu activisme es resoldre problemes derivats de la guerra: cobrament de salaris endarrerits, atendre a persones acomiadades, contacte amb els soldats afiliats que estan al front i als hospitals, contacte i ajuda als sindicalistes i afiliats a les zones ocupades per Rússia. Es a dir, la major part de l’activitat es podria dir que és ajuda humanitària.
L’activitat sindical és doncs defensiva, de resistència a perdre drets, propietats i conquestes que tenen encara en peu, des de temps del règim anomenat socialisme (un règim degenerat i dictatorial, però sense burgesia), que tenien de l’època de l’antiga URSS. Defensiva també en el terreny polític i ideològic, ja que els elements més neoliberals del Parlament i govern ucraïnès porten des de fa temps una lluita per l’anomenada “des-sovietització” que, en el fons, només busca l’afebliment i disminució del poder dels sindicats i partits d’esquerres, aprofitant l’impuls d’una població que vol acostar-se a Europa per desfer-se de la bota russa. La població imagina l’entrada a la Unió Europea pensant en un tracte just i democràtic, sense saber que es un club de rics pels rics, on ni tant sols s’ha pogut aprovar una Constitució democràtica perquè això la posava en qüestió.
La classe obrera en el front de guerra
Des del començament de la globalització la classe obrera internacional hem anat perdent posicions. No ens vam saber adaptar al fenomen de creixement desmesurat del capital, de les inversions, del comerç, del “just in time”. Any rere any, les innovacions tecnològiques han permès als capitalistes acumular més part del pastís en base a augmentar la productivitat i a la desregulació del mercat laboral. Als països de l’Oest ho hem pagat amb un afebliment del poder sindical i dels partits d’esquerres, afavorint una degeneració encara més oportunista de la majoria de partits socialdemòcrates, exemplificats en Tony Blair. A l’Est la caiguda del mur de Berlín va arribar amb una manca molt gran de sindicalisme independent, molta burocratització i molt poca oposició política a l’esquerra dels aparells dits “comunistes”. El resultat va ser que un sector de la vella burocràcia es va convertir en oligarquia capitalista, molta d’ella mafiosa, conservant vells mètodes i tics estalinistes. Putin n’és el model més acabat.
Aquest brevíssim i personal repàs de les darreres dècades el faig per constatar que hem entrat en una nova era sense tenir encara unes eines i una preparació adequada. La guerra d’Ucraïna és l’exemple més evident i dramàtic d’aquesta contradicció. La classe obrera ucraïnesa està en el front fent cara a l’enemic invasor. Ho ha estat des del començament, el 24 de febrer. Amb les poques armes que tenia, o amb cap, s’ha allistat al exèrcit, s’ha apuntat a les defenses territorials cíviques, o ha donat ajuda de mil maneres en la reorganització de la rereguarda i la població civil. És precisament aquesta resposta la que haurien de mirar les organitzacions treballadores, sindicats i partits d’esquerra i associacions occidentals, per veure que es tracta d’una guerra justa la que ells i elles fan, més enllà de la política laboral del seu govern, extremadament neoliberal. Sense la resposta de la classe obrera alçant-se contra la invasió, ni el govern Zelensky ni l’exèrcit ucraïnès, haurien durat gaire temps segurament.
I malgrat retards per cobrar el seu sou de la part del govern i de la part patronal els soldats no abandonen el front; no hi ha gairebé desercions. No només això, hem vist episodis d’autèntic heroisme a molts llocs, com a Mariupol. Hi ha moltes senyals, si es vol veure, que l’exèrcit i la resistència d’Ucraïna es recolzen en un suport popular, i que aquest va més enllà de les divisions lingüístiques entre ucraïnòfons i russòfons. La guerra ha unit Ucraïna com mai. Tot el contrari de l’exèrcit rus que utilitza no pocs mercenaris pagats o bé soldats no russos, ètnies que no coneixen ni historia ni llengua ucraïnesa i van enganyades per la propaganda.
Es pot defensar la classe obrera ucraïnesa sense defensar Ucraïna?
Llavors hem d’arribar a una conclusió sobre si podem separar la solidaritat de classe occidental amb els ucraïnesos, de la defensa d’Ucraïna com a país davant un país imperialista com Rússia. És un tema que no es debat gaire, o gens ni mica, dins els sindicats occidentals. Rebo bastants missatges de whatsap de companys i companyes donant males notícies d’Ucraïna. La majoria d’ells son sobre aspectes que a Europa occidental potser estan superats o gairebé, altres no tant. Per exemple, circula per la xarxa que el govern Zelensky ha aprovat una llei que prohibeix el rus com idioma cooficial o que els llibres en rus son retirats de les biblioteques públiques (a Catalunya els Tribunals menystenen i ataquen també la llengua catalana). També sobre les lleis neoliberals. L’aprovació de la llei 5371 serà un altre d’aquestes males noticies. Però difícilment es pot tenir un debat seriós sobre quin sentit té aquesta guerra i quina posició hauria de prendre el sindicat. Jo ho he pogut fer a la reunió de l’executiva de pensionistes de la meva àrea metropolitana, però és un espai molt reduït. I, malgrat que es van aclarir alguns dubtes, encara en sorgeixen més. Per que el debat hauria de ser ampli, obert i, sobre tot, tenint informació directe del que diuen els sindicats i persones militants ucraïneses, no només els articles de premsa o de xarxes contaminades per una posició pro-Putin o “anti-OTAN” en un sentit estret.
En les reunions que vaig poder assistir a Lviv el maig passat, començada la guerra, amb companys i companyes ucraïneses, sindicalistes, feministes, ecologistes, aquests sempre repetien algunes coses que hauríem de tenir present a occident. Ells es consideren d’esquerres i consideren el govern Zelensky un govern de dretes neoliberal...però escollit democràticament pel poble. És una gran diferència respecte als presidents de Rússia i Bielorússia. Zelensky segurament està cometent errors estratègics, però te la seva popularitat alta per la defensa que fa d’Ucraïna front Rússia. Saben que no és el millor govern que podrien tenir ja que representa les classes més riques de la societat però, per ara, no el poden substituir. La classe treballadora, les associacions, la societat civil, està massa feble i massa bolcada en la defensa del país i no té ni tant sols representació política al Parlament.
Sobre tot, una cosa tenen clara. Els treballadors i sindicats ucraïnesos han vist amb els seus ulls una cosa que ja intuïen: que als territoris ocupats per l’exèrcit rus desapareixen tots els drets, nacionals i laborals, dels ucraïnesos. Els llocs de treball de molts mestres que han hagut de marxar o que no volen ser obligats a canviar el sistema d’ensenyament pel rus, son substituïts per altres mestres arribats de regions llunyanes de la Federació Russa, que no tenen idea de la llengua, costums, cultura ni història d’Ucraïna. En altres professions passa el mateix: bombers, funcionaris locals, metges, infermers i infermeres. Nens i professors son obligats en alguns pobles ocupats a fer propaganda de l’exèrcit i fer actes públics exhibint la lletra Z; els qui es resisteixen son expulsats de l’escola...
La conclusió per ells és diàfana doncs: si mantenen una Ucraïna sobirana, independent de Rússia, amb un govern propi, sempre tindran possibilitat de revertir lleis dolentes i millorar el govern. Si son un país ocupat o colonitzat, només existirà la llei de qui mani a Rússia; només sindicats obedients al poder i normes laborals que siguin legals a Rússia; només predominarà la cultura russa i serà esborrada la ucraïnesa; els funcionaris seran prorussos o directament russos; i tota oposició nacional ucraïnesa serà considerada com un atac a “la gran nació” russa o, fins i tot, com terrorisme. Tot això és l’essència dels discursos de Putin i és la conclusió material del que suposaria per al poble la negació a l’existència d’Ucraïna com a país sobirà. Tot això ho expliquen gent normal ucraïnesa i ho tindríem que saber.
Rússia és un estat tan imperialista com Estats Units
Entre molts companyes i companys sindicalistes amb els que parlo, i també alguns independentistes, pacifistes i fins i tot revolucionaris, predomina la idea que “no està bé el que ha fet Rússia...però ho ha fet per defensar-se de l’OTAN”. D’aquí es passa a que “el principal enemic és Estats Units i l’OTAN”. I d’aquí a que millor “no criticar Rússia” i, en canvi, criticar tot el que està fent la Unió Europea i OTAN d’augmentar els pressupostos militars i l’armament dels exèrcits. I d’aquí es passa per sobre de Ucraïna, la seva sobirania, desapareix la seva resistència com a poble, la seva història i cultura i, malgrat les evidències, la consideren només un simple “instrument d’occident”, un “estat oligàrquic” o, fins i tot, mafiós.
Amb la única cosa que estic d’acord és amb el no al armamentisme ni a que siguin els pobles europeus, qui paguem les conseqüències d’aquesta guerra amb les rebaixes que comportaran aquests tipus de pressupostos en menys salut, educació, serveis socials, o manca de canvis estructurals i ràpids cap les energies renovables, etc. En canvi les altres afirmacions no tenen en compte les preguntes que tot treballador, treballadora, o persona amb consciència d’esquerres, s’hauria de fer: és Rússia un país imperialista? És Ucraïna un país no-imperialista? Quina és la raó d’aquesta guerra? I, sobre tot: com ha reaccionat el poble ucraïnès davant la invasió?
Amb la majoria d’aquest companys i companyes tenim grans acords. Per exemple, defensem Cuba com a país sobirà i independent i estem d’acord en que Cuba té tot el dret a defensar-se amb les armes que pugui obtenir d’on sigui davant l’imperi més gran que té a poques milles i que li causa un bloqueig criminal des de fa dècades. Molts d’ells o elles simpatitzen amb el seu règim castrista. Però els que no ho fem, per que el considerem poc democràtic i repressiu de les llibertats, també estem d’acord en defensar Cuba perquè aquí el que importa en primer lloc és la sobirania nacional davant del imperialisme. Tenim en comú l’antiimperialisme. Quin pas enrere històric seria una Cuba sota el dictat d’Estats Units! Un pas enrere per a tota la humanitat! Doncs bé, ¿per què no apliquem la mateixa regla de tres a Ucraïna, una nació que només fa 31 anys que s’ha pogut constituir com a nació independent i que sempre ha estat condicionada, i colonitzada durant molts anys, per l’imperi europeu més gran i primera potència nuclear del món?
Estem doncs d’acord en aspectes essencials com defensar Cuba, combatre l’armamentisme i l’OTAN, el racisme, el feixisme... Però si acceptem que Rússia ha deixat de ser “país socialista” des de fa ja dècades, si acceptem que és un estat basat en una oligarquia que vol reconstruir la “Gran Rússia” dels territoris de l’època tsarista, tal com Putin va dir, hem de ser conseqüents: el seu imperialisme és tan nefast com el d’Estats Units. No pel fet de ser un país menys desenvolupat econòmicament i tecnològica els seus crims son menys importants. Els imperialistes es reparteixen el món en zones d’influència i Rússia defensa el seu “pati del darrera”. Deixar que guany la Rússia imperialista aquesta guerra enlloc d’ajudar a la defensa d’Ucraïna i a la retirada de les tropes russes, no podria portar més que a un reforçament de les posicions més reaccionaries a tota Europa. Seria un reforç de l’extrema dreta arreu i de les aliances que ja es venien fent entre elles i el règim putinià.
Els governs poden ser més o menys progressistes o reaccionaris, però el que no podem mai es ser neutrals entre un imperialisme que agredeix i una nació independent que es defensa. La neutralitat o el pacifisme en nom de no voler “cap guerra” ajuda al agressor. No és antiimperialisme sinó girar la cara cap un altre banda davant l’agressió concreta d’un imperialisme contra una nació sobirana. La independència i sobirania d’Ucraïna és tant o més important per la classe treballadora mundial que la sobirania i independència de Cuba. Aquesta és la millor oportunitat que tenim des de la caiguda del mur de Berlín d’entendre molts perquès del que ha estat passant a aquesta part d’Europa, en particular des de 2008 i 2014, i de refer els vincles polítics entre la classe obrera de l’Est i de l’Oest. Ens hem d’acostar i escoltar el que diuen sindicalistes i militants d’Ucraïna, de Rússia i de Bielorússia per veure objectivament la veritat.
Drets nacionals i drets socials van junts
Com a partidari del dret a l’autodeterminació i a la independència de Catalunya, i com a obrer sindicalista i revolucionari, crec que la millor manera i més directe d’aconseguir la llibertat nacional és incorporant la població treballadora en el projecte, en la definició del país, de la república que es vol. Per resistir i guanyar l’imperi que ens oprimeix i que actua com a colonitzador en molts aspectes, amb molts més mitjans materials, repressius i també potència cultural i propagandística, s’ha de facilitar la participació democràtica de les més amplies capes de la població. Això és una lliçó a la que encara a Catalunya les esquerres no hem arribat a posar en pràctica i costa molt. La classe burgesa catalana independentista posa per davant i condiciona tots els acords i unitat amb els altres independentistes a que ella ha de dirigir el procés tant sí com no, i ha de fer-ho segons els seus interessos particulars. Gairebé cada cop que la burgesia catalana ha hagut d’escollir entre els seus interessos i els del poble de Catalunya en un sentit ampli, ho ha fet pensant només en els amics i empresaris. Evidentment, això resta partidaris per la independència entre la gent treballadora i divideix un front comú democràtic davant l’estat espanyol. I també serveix d’excusa a una part de l’esquerra per no lluitar conseqüentment pel dret a l’autodeterminació.
Si això passa a Catalunya diria que encara és més important ara a Ucraïna, en mig de la guerra, on les forces vives de la nació, la població treballadora i jove en el sentit més ampli, sostenen el país amb armes a la mà. Si no es reconeixen aquestes forces com les essencials del país, com les que fan els serveis imprescindibles per que la societat funcioni: mouen els trens, ensenyen nens i joves, curen ferits i malalts, apaguen focs, mouen la maquinaria burocràtica... Si enlloc de reconèixer la seva feina i el seu valor se’ls ataca amb lleis que tornen enrere els avenços en les lleis i la cultura aconseguits per la societat (per més que es faci amb l’excusa de “des-sovietitzar”), llavors es un govern que no treballa pel conjunt de la societat i posa en perill la victòria d’Ucraïna. La gent treballadora té tot el dret a demanar a Zelenski si vol governar només pels rics, oligarques i patrons o per la majoria de la societat que treballa, viu i es sacrifica per Ucraïna, fins i tot a l’exili.
Ni la societat en conjunt ni els sindicats de la classe treballadora son homogenis. Les diferents parts i classes socials i les seves formes de viure determinen la manera de pensar de cadascuna. Amb unes possibilitats materials vingudes a menys, amb familiars a l’exili, amb una perspectiva de dura guerra que encara queda i una post-guerra de reconstrucció per davant, moltes formes de viure s’assemblaran ara unes amb altres. Els sindicats, segurament fins ara dividits entre els que tenien estatus més oficial i més propers als governs i els que han sorgit més tard com a sindicats independents, ara es troben atacats per igual. El sotrac de la guerra segurament és doncs l’ocasió també per construir una unitat més ampla entre les forces que lluiten per una República progressista, per una societat avançada en drets i llibertats. Ucraïna és un país ric i amb una gran cultura i podria ser una societat avançada de la Europa unida que ha de sortir després de la guerra.
La derrota del imperialisme rus no es fa només en el front. També es fa dins del propi país, mostrant que es possible construir un altre tipus de societat on la gent treballadora viu millor i és tinguda en compte. Això penetra les files enemigues i la realitat s’acaba imposant per sobre de la propaganda, desmuntant tota l’arquitectura muntada per Putin sobre bases falses. Si els sindicats ucraïnesos son capaços d’unir-se i lluitar junts davant l’ofensiva neoliberal, això pot canviar-ho tot. En qualsevol cas, des de la solidaritat internacionalista intentarem aprendre del seu procés i ajudar als nostres germanes i germanes de classe.